T'agradaria saber més detalls sobre la història del municipi? No els busquis més, des d'aquí pots accedir a un recorregut pel passat de la localitat.

 

                                   

Tous, es un poble mil·lenari situat al sector sud-occidental de la comarca de l’Anoia, ja al límit amb la Conca de Barberà. L’envolta un paisatge de camps de conreu. En l’actualitat hi viuen al voltant de 1190 habitants.

 

El seu terme s’estén per un territori accidentat. Pel N. ens trobem les terres de Cucala, direcció Igualada. Pel E. i veiem la serra de Montserrat. Pel O. hi trobem Fillol i la Roqueta. Pel vessant S. i tenim la serra de Queralt.  El travessen diverses rieres i torrents, com el de la Goda, el de Gallardes, el de la Fou i el de Sentfores, que acaben convertint-se amb la riera de Tous o de Pallà, que es un afluent de riu l’Anoia.

 

Les primeres informacions escrites d’aquests llocs són del any 960, en una butlla de Vic, (Butlla de papir, guardada a Madrid) aquest és el punt de partida per conèixer la història d’aquests indrets.

 

El poble es va formar en un temps ple de convulsions, en la època de la Reconquesta. Està situat al vell mig de terra de frontera o terra de Marca. En l’any 1023 l’Abat Oliva va venir a repoblar aquest tros del seu Bisbat de Vic, portant amb ell gent d’Osona per fer-ho possible. Es troben rastres d’això, en el nom de Sentfores, per exemple, encara es troba un Sentfores a sis Km de Vic. Noms com el de Quadres, que van fundar un mas anomenat Domus o Mas dels Quadres, doncs encara ni ha un amb el mateix nom al municipi de Gurp, a Osona. O el mas de Cucala, ara desaparegut, ni a un de derruït amb aquest nom al municipi de Centelles, també a Osona. 

 

El que ara coneixem pel lloc de Tous, el constitueixen les terres del que en altres temps foren quatre termes independents: Flix, Fillol, La Roqueta i Tous.

 

Fillol o Fiol, i La Roqueta són agregades de Tous. Fillol es un poblet ara quasi vuit, i molt malmès, que ja fa molt temps que depèn de Tous. Amb ell va venir la Roqueta, un altre terme, que en altres temps fou independent i del que ara sols en queda una església romànica, i unes poques masies. La seva principal característica era que el nucli el constituïen el castell i l’església, el demés eren masies disperses.

 

Indrets remarcables: 

 

Dins del terme de Tous i trobem la casa forta d’Albareda, amb tants anys a l’esquena com el castell, documentada al igual que ell, a l’any 960, i encara aguanta amb fermesa.

 

En les seves terres i trobem la Fou. Congost on hi podem trobar una vegetació prepirinenca exuberant quan hi ha aigua, que amb anys de pluja normal sols ser sempre, menys l’estiu. Hi passa la riera del mateix nom i si troba un conjunt de coves i si pot veure un salt d’aigua esplèndid. Pel visitant és una parada ineludible, que vista en el moment de més esplendor, sobretot a l’hivern, té un encant incontestable.

 

També cal fer menció del embassament de l’Eucaria inaugurat l’any 1997, però que a resultes dels últims anys tan secs costa una mica d’omplir.

 

El poble te ubicades les restes més o menys malmeses l’església d’Roqueta i dues ermites romàniques, S. Pere de l’Herm i la de Santa Maria de Vilaseca i l’ermita de Sentfores, que es el lloc on el poble encara avui i celebra tots els aplecs.

 

Ens trobem en la Plaça de l’església, que junt amb el castell van ser el bressol de Tous, ara poble, abans Vila, fins al segle XIX , era conegut com la Vila de Tous.

Cal fer notar la magnífica creu de terme que hi ha en la plaça de l’església. Es la única original que es va poder salvar de la destrossa del any 1936.

 

(Anant al peu de la Sra. de Tous)

El castell ja es troba documentat l’any 960, o sia que ara ja es un venerable senyor de 1050 anys.

 El poble de Tous va néixer i créixer al seu redós. Ell per si sols podria ser objecte d’una sortida, però avui no es el cas.

 

Les nostres llegendes més preuades són les que van néixer al seu voltant. Aquí tenim una escultura feta per un veí del nostre poble en Francisco Junyent, es l’imatge de “La Senyora de Tous”.

En aquesta poesia de Mossèn Cinto Verdaguer, en fa una versió esplèndida d’aquesta llegendes, com tot el que ell feia.

 

Sols podem arribar fins al peu del portal principal, però el que si que podem contemplar es la magnífica vista que des d’aquí tenim del nostre país. Al davant tenim el bosc de la Devesa del Senyor que encara pertany al castell, i la Fou més enllà. Entre el Castell, la Devesa i la Fou, transcorre la llegenda de “La Cérvola blanca”, que es perd en el núvol del temps.

 

Tot ens porta a pensar que molt a prop d’aqui, hi havia una casa on l’Ajuntament de la Vila hi tenia La Botiga i l’Hospital dels pobres, com ens ho diuen molts documents des de molt àntic. (La Botiga era el magatzem on hi quardaven el gra i bens que tenia l’Ajuntament)

 

“Mes confessaren tenir la casa de la botiga de la Vila a ont esta lo forment e gra de aquella, e baix de aquella lo hospital vulgarment dit de la vila pera recepcio de tots los pobres, los quals la dita Vila te y posseex per dit Señor e sots alou de aquell. E afrontan a solixent ab lo cami que va de la Vila al Castell anomenat lo collet de la botiga, a mitjorn ab la viuda Bovera olim Joan Fuster, a ponent ab Samso Romà olim Berthomeu Ninot, a tremuntana ab lo carrer que va al castell y a la Iglesia”

 

(Continuarem pel carrer de sota el Castell cap el de “Sentfores”)

Abans d’entrà en l’entramat dels carrerons del Poblet, que era com es coneixia la part més antiga del nostre lloc, cal fer esment a la particularitat del seu entramat de carrers, la distribució de les cases en el poble antic, en un escalonat que permetia viure a l’ombra del Castell per quan les coses es complicaven, i també els permetia una major insolació per tal de poder escalfar les cases.

La societat d’aquells dies s’estructurava socialment d’una manera molt elemental, i els oficis són un reflex de les necessitats que tenien:

-Quasi la totalitat de la gent vivien de la terra, eren pagesos.

-Hi havia com a mínim un espardenyer.

-Algun ferrer.

-   “      fuster.

-Mestres de cases, o sia paletes.

.El moliner era un ofici que no faltava mai.

-Sastres.

-Sabaters.

-El tabarner.

-I la llevadora. Que era un dels pocs oficis que podia fer una dona.

 

En un altre estrat de feines, es troben les transformadores o sia, les que transformaven les matèries primeres que tenien que eren ben poques.

-Els teixidors de lli, sempre consta que son homes, però jo crec que poc devien teixir ells, i si molt elles.  

-Els paraires. Eren els teixidors de llana, i ni havia forces.

-Els marxans, i els pastors. 

 

I havia també algun altre ofici ben curios:

-Porcater i oracioner.

-O l’administrador de la Bolla, aquest ja era una feina important, ja que era la persona que posava preu a la llana.

 

En aquests carrers les cases eren tan humils que poc queda del original, doncs les famílies les han anat posant al dia, gràcies al benestar que aportaren les fàbriques que arribaren a Tous en la dècada de 1920. El que no ha canviat es la seva orientació i distribució medieval: un carrer sobre l’altre.

 

Anant al carrer de “Sentfores”, que en altres temps era el camí que portava a l’ermita del poble que es diu igual.   

 

Continuant pel carrer de “Sentfores”, trobem diverses escales. Les que porten a la Placeta “Flor de maig”, on els veïns hi han posat una reproducció de pedra de la Verge de Sentfores, la nostra patrona. Unes altres a la cara de dalt que porten a un verdader trencaclosques de carrerons.

 

Fent via, trobem dues costes més, l’una avall, dita de “Sant Antoni” l’altra amunt, dita la costa del “Pare Claret”, que guanyen els desnivells del terreny amb la mateixa solució que hem vist abans.

Aquesta intersecció de carrers era coneguda com la Plaça del Oli. (No sabem des de quant) I quan ens ho mirem no podem deixar de pensar, que es ben petit aquest espai per dir-ne plaça. Però així es. I es que a cal Gramanet i havia un molí d’oli. Que ben segur no era medieval ja que llavors tothom estava obligat ha anar ha moldre al molí del castell.

Un altre trull del poble també era prop d’aquí, al peu del Torrent. Molt possiblement el nom li be doncs, per ser el lloc on es i repartia i es venia ha buscar l’oli. (ara, quin dels dos era el molí mediaval…)

 

I es que el castell que era en realitat amo i senyor de la Vila de Tous en aquell moment, cobrava delmes (Impostos) per quasi tot. I es a traves dels impostos que sabem quins cultius hi havia.

-Sabem que hi havia vinya perquè pagaven de tretze càrregues de raïm, una càrregues al senyor del castell.

-Pagaven impostos de carn; amb un pollastre a l’any i un anyell si en tenien mes de tres. Però si el senyor no demanava l’anyell abans del dia de carnestoltes perdia el dret de fer-ho, aquell any.

-Pagaven per la llana, de tretze bellos un belló.

-Si feien formatges pocs o molts, estaven obligats a donar-ne sis al castell.

-De tretze bulls un bull. (Butifarres)

-De tretze cols, una col.

-De tretze sarrons de cànem un sarrò.

-De tretze porcells un. (Això si es tenia truja)

-De blat, cortà per punyero, i punyero per cortà. A més tenien l’obligació de fer un tragí cada any per el senyor.

-Però el més singular es el delme del çafrà que era un cultiu molt extens i important:

Quan hi havia una quantitat important es pagava de XX lliures de pes, una ll. pel senyor

Quan les quantitats eren menors, que tan es podien o tenien de pagar si el senyor ho volia, en bri, o en flor, el pagès ho portava al castell i allí es feien tretze munts un per el senyor i i dels que quedaven sen feien tres munts i un era per el mossèn com a primícia. .   

 

(Cap a les voltes)

Quan trobem les dues voltes, ens adonem que són el tret més característic del poblet medieval, a més de la manera en que està construït, a base d’escalonar les construccions com anem veien.

 

Tot seguit es troba una altra de les moltes costes que te el casc antic, “El carrer de la Font”, perquè era el que portava cap a l’única Font que hi havia prop del poble, on hi veiem com solucionaven els problemes de mobilitat els nostres avantpassats: les escales per les persones, el mig del carrer per els carros.

 

Ens endinsem pels carrers i carrerons entre voltes, on hi podem veure una llinda amb una data no gens corrent, ja que detalla el dia, el mes i l’any, 12 d’abril de 1712.

 

Ara trobarem la Plaça Major, coneguda actualment com de Manuel Mº Girona, un polític dels anys 20 del segle passat. Aquest era un dels nuclis principals del poble més antic, o sia el que hi havia dins les voltes. Es coneixia amb el nom del Poblet.

 

Les cases al peu de les escales són les més antigues del poble, cal Frarès la degana, era on ara si ha fet un nou edifici del poble.

 

Cal que ens adonem que en aquesta volta, en un dels seus peus, a uns 2 m. d’alçada, si pot veure un ganxo de ferro, que segons diu la tradició oral servia per aguantar la cadena on es lligaven en el temps antic, les persones que eren castigades a la vergonya pública.

Encara si poden veure les pedres gastades per la cadena, que donen fe del mal tràngol que devia ser pels nostres avantpassats ser exposats a l’escarni públic.

 

Al peu de la primera volta i trobem a cal Claramunt, avui cal Codina, en aquesta casa amb una llinda del 1733, si va hostatjà una nit en el 1830 el rei Ferran VII.

 

En el carrer Prats, abans d’eixamplar-lo als anys 1950 era tan estret que es coneixia popularment com el “Carrer estret”. Al mig en la banda original del carrer si troba una llinda del 1752. Aquest carrer es tancava amb una cadena, i en la casa antiga de Cal Bernat Moliner hi havia una placa que deia: “Entrada del Poble”

Era tan estret que un carro tenia treballs per passar-hi, i això comportava situacions de tota mena, per això en els anys 50 del segle passat es van enretirar les casses del cantó dret .