Trobeu útil aquesta informació? No
Veieu algun error en aquesta pàgina?

T'agradaria saber més detalls sobre la història del municipi? No els busquis més, des d'aquí pots accedir a un recorregut pel passat de la localitat.

ABANS DE MATADEPERA. ELS PRIMERS POBLADORS

No tenim dades suficients per afirmar que les comunitats paleolítiques, eminentment caçadores recol·lectores, habitessin aquesta zona, és a partir del Neolític que es fa palesa la presència d'assentaments humans (FONT, X., JUAN-MUNS, N.,1986, Els primers pobladors. Dins Guia Urbana de Matadepera. Ajuntament, p.71-73.). Serà durant el Neolític quan apareixen les primeres construccions a l’aire lliure. En tenim però únicament testimoni arqueològic en les coves i abrics de Sant Llorenç del Munt: Cova del Frare, Cova de les Ànimes, on també s’hi documenten troballes del període del Bronze, junt amb la Cova Negra i la Cova dels Ossos.

Els avenços de l'Edat del Ferro, donaran pas a una eclosió en les estructures econòmiques i d'organització social, produint-se un primer desenvolupament protourbà al país. A Matadepera, fins al moment, s’han identificat troballes esporàdiques de material ceràmic corresponent a la fase final aquest període, tant al cim del Turó de Sant Joan com al de La Mola.

La darrera etapa del món ibèric es tanca amb la romanització, un procés que en els espais rurals  significarà l’establiment de centres de producció agrària, villae, com la del Serrat del Perrotet, probablement també a la Barata i la vil·la de Can Solà del Racó, que perdura fins al Baix Imperi.   S'incrementa l’explotació sistemàtica dels recursos naturals, afavorint un major intercanvi comercial que es traduirà en el desenvolupament de formes socials més complexes.

L’inici del procés de feudalització representà d'alguna manera l’adaptació de les estructures existents del món romà tardà a un nou sistema productiu i sobretot de relació de la propietat. Podríem parlar, en aquest sentit, d’una certa pervivència d’aquells establiments rurals fins ben entrada l’Alta Edat Mitjana, testimoniats en les necròpolis dels Òbits, Can Robert, i del mateix Can Solà del Racó.

El factor de creixement i consolidació del feudalisme, més significatiu a partir d’aquest moment, serà la donació al monestir de Sant Llorenç del Munt dels diferents alous de Matadepera, iniciat l’any 1013 pel comte de Barcelona, Ramon Borrell I.


ELS INICIS DE MATADEPERA

Amb la fi de l’Imperi Romà, i l’arribada de l’Alta Edat Mitjana, s’entra en un període poc conegut del qual hi haurà evidències documentals a partir de les compres i dotacions de terres per part de diversos actors, en gran mesura adreçades a fundar un monestir al cim de La Mola. Documents com els que formen el Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, conservat, en part i degut a la seva dispersió, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

En primer lloc, cal destacar un pergamí amb data de 13 de maig de l’any 960 i que significa el primer document on trobem el nom de Matadepera. L’any 981, en altre document, apareix Matadepera com a vila, o lloc, potser situat al voltant de l’església de Sant Joan. L’any 1087 es tracta Matadepera com a part del terme de Terrassa i, finalment, l’any 1124 ja es pot parlar d’una parròquia, la de Sant Joan, on se situarà la universitat (terme similar a l’actual ajuntament).

L’any 1013, els comtes de Barcelona, i el canonge Langobard, doten al futur monestir de Sant Llorenç del Munt de l’alou de Matadepera, a més d’altres terres. Aquest fet, el motiu del qual seria fundar el monestir (consagrat l’any 1064), té una importància cabdal per Matadepera i la seva projecció futura per dos motius: en primer lloc, per tractar-se d’una estructura de poder que, mitjançant contractes emfitèutics, promocionarà l’establiment de pagesos; en segon lloc, però no menys important, per la producció documental del propi monestir, que permet recuperar el coneixement històric d’un llarg període, fins al segle XVII, avui dia encara poc estudiat.

Autor desconegut, 1949. Arxiu Municipal de Matadepera, R704, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

A més de l’església de Sant Joan, i la petita comunitat de clergues o ermitans situada al cim de La Mola, no s’ha d’oblidar l’església de Sant Esteve de la Vall (també coneguda com Gavallan o Vilanova de Sant Esteve), a l’actual Can Pobla. Trobem referències a aquesta en l’Speculo del Monestir de Sant Llorenç, document del segle X, i posteriorment al document del 10 d’agost del 1013. En l’actualitat, sembla que es podria trobar sota la nova capella que el comte de Sant Llorenç va fer construir.


EL POBLAMENT DISPERS EN MASIES

La gestació d’una estructura de poder eclesiàstica al monestir de Sant Llorenç del Munt significarà el motor d’una configuració del territori basada en un model de masies disperses. El monestir de Sant Llorenç estableix una sèrie de contractes emfitèutics per tal que un conjunt de pagesos conreïn les terres de Matadepera. És a dir, el monestir manté el domini eminent (la propietat de la terra), però cedeix el domini útil (el treball d’aquestes) als pagesos. A canvi, aquests últims han de pagar unes rendes, definides al mateix contracte, que provenen de l’excedent agrari; a la pràctica, aquestes rendes són les que permeten la pròpia existència del monestir. Es tracta, doncs, d’una economia basada en la producció agrícola, que a la vegada sustenta els àmbits socials, polítics i, fins i tot, artístics del món medieval.

Al segle X hem de parlar d’una població que no supera els cent habitants. La informació que tenim, però, no és del tot precisa fins a mitjans del segle XIV, quan unes 145 persones habitaven el terme parroquial. A la fi del segle XV s’hi compten unes  85 persones. Tot plegat, dades que es prenen a partir dels anomenats fogatges: impost per foc o casa habitada, el que ens permet calcular aproximadament el nombre d’habitants.
Al llarg de l’edat moderna (segles XVI-XVIII) s’observa  un estancament en el poblament al voltant del centenar i escaig de persones. Aquesta estabilitat poblacional cal relacionar-la amb el sistema de producció de les masies, que frenarà el creixement de la població fins ben entrat el segle XIX.

Desconegut, [1980]. AMMAT, R667, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

La masia és una casa agrícola aïllada que neix paral·lela al procés de repoblació del territori i està basada en el sistema familiar d’explotació de la terra. Comprèn, a més del mateix edifici i els seus annexos, el conjunt de l’explotació: els camins, els boscos i les terres de conreu, dividides en feixes per adaptar-se als pendents del terreny. També hi estan relacionats altres elements com els forns de calç, les pedreres i els trulls.

L’edifici de la masia es basa en un sistema espacial modulat, basat en la crugia. El tipus de masia més abundant és el que en té tres, amb la del mig més elevada i una coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L’estructura és de murs de càrrega que ocasionalment pot haver-se substituït per una estructura porticada.

Orientada a migdia té sovint dues plantes. La planta baixa, amb porta central, gairebé sempre de mig punt que dóna a una gran entrada. En aquesta planta també sol haver-hi la cuina, el graner, el celler i l’escala. A dalt la planta és anàloga, amb una gran sala central on donen les cambres.

També pot comptar amb diverses construccions annexes, com poden ser els corrals, els pallers o els forns, així com espais immediats a l’edificació com són les eres, els barris i els patis.


ELS PRIMERS CARRERS

La decadència definitiva del monestir de Sant Llorenç del Munt, amb la mort de l’últim abat l’any 1608, es pot prendre com un punt d’inflexió que donarà peu, als segles XVII i XVIII, a un nou poder hegemònic: els grans hisendats (Can Gorina, Can Vinyers, La Barata, ...). Ara són aquests propietaris de masos els que controlen la pràctica totalitat de les terres de Matadepera; però el món rural de les masies, amb una preeminència econòmica que durà segles, s’ha d’enfrontar a la progressiva industrialització i als circuits comercials de llarg abast. Es fa necessària l’especialització, i Matadepera adapta el conreu de la vinya, ja existent, a un model enfocat a la comercialització del producte.

És al segle XVIII quan els grans propietaris transformen les seves heretats en petits lots de terra on plantar-hi vinya. Com havia fet el monestir en el seu moment amb els contractes emfitèutics, ara s’utilitza el contracte de rabassa morta per tal que jornalers s’instal·lin en aquests lots i conreïn vinya. És en aquest moment que sorgeix la denominació de “pagesos de carrer”: la disposició dels lots de terra genera els primers carrers del que ja podem anomenar com nucli urbà.

Albert Bellós, [1940 – 1950]. AMMAT, R154, Col·lecció Bellós.

Els primers establiments de parcel·les per edificar-hi cases els situem a l’any 1768. Narcís Gorina estableix tot un seguit de contractes al llarg d’un tram del camí ral de Barcelona a Manresa, una de les principals vies de comunicació i de comerç, on s’edificaran les primeres cases del carrer Sant Joan.

Una de les primeres vendes de sòl destinada a aquest establiments urbans és la que Narcís Gorina fa a Tomàs Martí. Es tracta, en paraules de M. Ametller,  d’un "casal per edificar una casa de 54 pams d'amplària per 27 canes de llargària, situada a peu del camí ral i tocant al terme de Can Vinyés (actual carrer Sant Joan, 46) i a en Josep Argemir per edificar una casa de 40 pams d'amplària i 27 canes de llargària, és a dir 7,77 m de façana per 41,85 m de llargària (...), tot això ho feia segons criteri propi sense cap planificació prèvia, seguint simplement el recorregut del camí ral, per això les cases de llevant d'aquesta part alta del carrer no estan ben arrenglerades ". També destaca la construcció el 1769 del que serà l’Hostal de la Marieta, casa actualment coneguda com a Cal Gamell.

Aquest nou nucli urbà comptà ràpidament amb l’oposició dels hisendats matadeperencs,  ja que el veien com una amenaça pel tradicional món de les masies.  L’Ajuntament, l’any 1770, acordà prohibir qualsevol nova edificació i no va ser  fins vint anys després que s’arribà a una concòrdia que posà fi a un període d’amenaces i violències per part dels hisendats per evitar la urbanització del nou veïnat. El nou veïnat rebria l’apel·latiu de La Llagosta a causa, segons M. Ametller, a la impressió que tenien els hisendats “que els havia caigut una plaga, com la de la llagosta, que ho assola tot.”

Els anys 1778 i 1786, en Josep Pratginestós parcel·la un tram de l’actual carrer Sant Joan i el que serà l’actual carrer Sant Isidre. Ho fa amb una certa planificació, fins i tot deixant la suficient amplada per tal que, en construccions posteriors, quedi un carrer amb una amplada de 3,10 m.

L’any 1805 es produeix un primer establiment a l’antic camí ral de Terrassa a Sant Llorenç Savall, per part de Maria Pi, hereva d’en Josep Pratginestós. Correspon a l’actual carrer de Sant Llorenç. Però no és fins ben passada la Guerra del Francès, ja a la dècada dels anys vint del segle XIX, que s’inicia la  urbanització del carrer. Es tracta d’un seguit d’establiments a la part alta del carrer Sant Llorenç des de la cruïlla amb el carrer Sant Joan.

Entre els anys trenta i cinquanta, finalment, en Domènec Pi de la Serra, propietari de Can Vinyers, decidí parcel·lar part de la seva heretat seguint ja un criteri urbanístic. Per aquest motiu, es va elaborar un plànol de la zona urbanitzable que serví de referent per als establiments. A més, va incloure un espai per a una capella que, a l’any 1881, esdevindria l’església parroquial del terme en detriment de l’ermita de Can Roure.

No oblidem la bassa veïnal situada a la plaça Alfons Sala, popularment coneguda com a plaça de Cal Baldiró, que comunicava els tres carrers (Sant Joan, Sant Llorenç i Sant Isidre), i a la que només es podia arribar a través de l’actual passatge del Rellotge.

Amb l’arribada i establiment d’aquests pagesos de carrer, i amb la progressiva industrialització de Terrassa i Sabadell, els propietaris de les masies marxaran a viure a la ciutat. A les antigues cases pairals quedaran masovers que les mantindran en actiu, en un escenari on el poblament dispers dóna peu a una urbanització incipient. Si l’any 1768 a 14 de les 17 masies existents hi vivien els propietaris, a l’any 1857 només hi viuran a 4.

A l’Arxiu Municipal de Matadepera es conserven fotocòpies del fons documental de la família Pratginestós. Aquesta documentació fou cedida per Jordi Cherubini Pratginestós el 26 de novembre de 1992. Es tracta d’escriptures notarials, testaments en la seva majoria, datades entre 1803 i 1943, a més d’un plànol de les propietats de la família l’any 1913. Escriptures que ens permeten documentar mínimament la història d’una família que va promoure alguns dels primers establiments de la població, que foren l’origen de la construcció de cases a la part oest del carrer Sant Joan i al nord del carrer Sant Isidre. 


L’ESTIUEIG

L’estiueig és un fenomen que, a nivell català, es pot situar entre 1860 i 1950 com a data límit. Correspon a l’hàbit de les famílies benestants de passar l’estiu a una segona residència, cercant, en el cas de Matadepera, la proximitat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. És el que Joaquim M. Puigvert anomena “estiueig clàssic” (PUIGVERT, J.M., 2013. Dins exposició virtual: Empremtes del primer estiueig. http://www.diba.cat/web/exposicio-estiueig/la-mostra).

Les primeres colònies d’estiueig clàssic sovint eren producte dels problemes de salut dels estiuejants, que buscaven allò que no podien trobar a les grans ciutats industrials com ara Terrassa i Sabadell. Els mateixos metges promovien que persones amb certes malalties busquessin un lloc on la qualitat de l’aire, i de vida, afavorís la recuperació. És el cas il·lustre de Mossèn Ballarín, afectat de tuberculosi i resident a Matadepera per aquest motiu als anys trenta del segle XX. 

Miquel Ballbé, 1968. AMMAT, R535, Col·lecció Miquel Ballbé i Boada.

Un factor important de l’èxit de Matadepera com a població d’estiueig, a més del medi natural privilegiat que l’envolta, era la proximitat a Terrassa i Sabadell, ciutats amb un fort component industrial que les convertia en seu d’importants famílies benestants. Els grans industrials de les poblacions veïnes eren els que construirien cases i torres d’estiueig, generant un lògic pol d’atracció pel gremi d’arquitectes. El fenomen de l’estiueig, en paraules de Joaquim M. Puigvert “va incentivar la introducció de l'arquitectura culta d'autor més enllà de Barcelona i, amb ella, la introducció a les viles de la costa i de la muntanya de determinats corrents arquitectònics, des de l'eclecticisme de finals del segle XIX al racionalisme d'avantguarda dels anys trenta del segle XX passant pel modernisme i el noucentisme”.

La construcció de torres d’estiueig promou la planificació i el creixement urbanístic, i les millores en les infraestructures de comunicació (transports i carreteres) reverteixen en un increment de l’estiueig especialment a partir de 1920. A mesura que avança el segle XX, però, també guanya terreny la idea del turisme, d’un primerenc excursionisme i de l’oci al lloc d’estada (per posar un exemple típic, la construcció de casinos).

L’arribada d’aquests homes i dones de la burgesia de les grans ciutats, en alguns casos persones de renom com podria ser el cas de Pere Aldavert, figura clau de la Renaixença, forçosament comporta un impacte social i cultural per la població de Matadepera. La interacció entre els estiuejants i els autòctons per força genera tensions, fa evidents les diferències culturals, socials i, especialment, econòmiques. Però també provoca un impacte econòmic, especialment en el sector de la construcció, o en la participació en activitats pròpies del municipi, com ara la Festa Major que se celebra a l’agost. Per últim, destacarem la contraposició respecte a la manera d’entendre el medi natural per part de l’industrial i estiuejant, amb una visió dels boscos i els recursos naturals diametralment oposada a la dels autòctons, pels quals era, sovint, el seu medi de vida.

L’estiueig també implica un creixement demogràfic a mesura que la demanda de residències d’estiu augmenta, especialment després de la I Guerra Mundical, durant la qual la indústria tèxtil va acumular importants beneficis. La crisi de l’agricultura a nivell europeu promou que els propietaris de terres dedicades al cultiu, o de boscos, les reconverteixin en parcel·les urbanitzables per satisfer aquesta demanda de la burgesia. Aquells que treballen les terres són desplaçats; com diu R. Aguilar, això provoca un “conflicte entre propietaris i rabassaires” que torna a “aflorar a partir de 1917” (AGUILAR, R., 2012. Memòries d’una feixa. La urbanització d’un poble pagès de la regió de Barcelona (Matadepera, 1931 – 1983). ECOS,  p. 47.).     

Un dels punts més destacats, i estudiat, derivat de l’estiueig és la problemàtica de l’aigua. Les torres dels estiuejants requerien d’un volum d’aigua potable major al que existia, de manera que calia trobar nous pous i millorar la xarxa d’abastament d’aigua. Aquells que invertien en l’explotació de l’aigua i controlaven el seu monopoli, es convertirien en els grans promotors immobiliaris de Matadepera, a més d’ocupar càrrecs polítics. És un exemple en Josep Arnau i Pi, que va fundar la Societat Anònima d’Aigües de Matadepera i va ser alcalde de 1902 a 1906.

L’any 1910, cada veí disposava de dos o tres litres d’aigua al dia. Diu M. Ametller que el “poble era conscient de la necessitat absoluta de l’aigua per poder créixer i prosperar” (AMETLLER, M., 2002. El procés hidràulic de Matadepera. Fundació Mina Aigües de Terrassa, p. 15. ). S’imposava aquesta idea de progrés, on els anhels i els interessos de les classes benestants, dels estiuejants que portaven la “modernitat” (electricitat, canalitzacions d’aigua, vehicles, ...), justificaven una profunda transformació d’un poble amb un passat eminentment rural. 


LA MATADEPERA DEL PRESENT

La primitiva economia estava basada en l'explotació dels recursos naturals i agrícoles, bàsicament oliverars i vinyes. A principis del segle XX, les indústries més importants eren la del carbó, la de la calç, la dels totxos i teules i la del vidre.

Actualment, Matadepera ha esdevingut, per la seva proximitat amb Sabadell i Terrassa, un important poble residencial, on el sector dels serveis, comerç i construcció, són les principals activitats econòmiques. Un dels seus trets més característics és l'important nivell associatiu i la intensa vitalitat cultural, com ho demostra l'existència d'un gran nombre d'entitats culturals, esportives i associatives.

Fruit de la dinàmica cultural del poble són els agermanaments amb la vila austríaca de Mariapfarr, des del 1984, i amb la població nord-americana de Lincoln (Massachussets) des del 1989.

Per tot això, Matadepera és un poble bàsicament residencial. No hi ha zones industrials ni comercials, ni tampoc d’oci nocturn. Gaudeix d’un comerç de proximitat d’una gran qualitat i dels serveis propis d’un municipi de les seves dimensions: Centre d’Assistència Primari en el camp de la Sanitat, escoles bressol, escoles d’ensenyament primari (dues públiques i una privada), un Institut d’Ensenyament Secundari, Escola de Música, Biblioteca Municipal, Casal de Cultura, Casal de la Gent Gran, emissora municipal de ràdio, TV per IP, Policia Municipal, entre d'altres serveis. També disposa d’una caserna de Bombers Voluntaris i Agrupació de Defensa Forestal, degut a la gran quantitat de bosc que envolta el municipi.