Trobeu útil aquesta informació? No
Veieu algun error en aquesta pàgina?

T'agradaria saber més detalls sobre la història del municipi? No els busquis més, des d'aquí pots accedir a un recorregut pel passat de la localitat.

Prehistòria

Paleolític

L’origen del municipi es perd en el temps. S’han trobat estris de l’home paleolític al Torrent de les Voltes i al camí de la Terrena; aquesta era es caracteritzava per una economía depredadora, que es fonamentava en la caça i en la recol•lecció d'un nombre limitat de plantes i fruits. La vida de l'home del paleolític era nòmada i el seu hàbitat depenia tant de les condicions climàtiques estacionals com de l'abundància o escassessa de la caça de la zona habitada. La seva evolució, al llarg d'un milió d'anys, es coneix a través del gradual perfeccionament de les seves eines. Els estris de l'home paleolític, fets amb pedra, os o banya, eren per poder caçar (còdols, punta de fletxa), per tallar la carn (ganivets denticulats) o per treballar les pells (raspadors, burins, agulles).

 

Neolític

Les formes de vida nòmada del paleolític s'anaren abandonant entre el setè i el cinquè mil•leni, per donar pas a un sistema de vida més sedentari, basat en l'agricultura i la ramaderia. Es va passar d'una economia de subsistència a una de producció, vinculada  a la qual va aparèixer la ceràmica i s'iniciaren els ritus funeraris. A la zona del Burgar s'han trobat sepulcres de fossa del neolític final.

 

L’època dels megàlits

Entre el quart i el segon mil•leni aC diferents grups culturals bastiren megàlits o monuments sepulcrals fets amb grans lloses. Una sentència arbitral de 1442 sobre la partió de terme de la Selva amb l'Aleixar i l'Albiol cita la creu ó molló en la summitat de la Roca Calvona (…) en aprés síen posats tres mollons que guarden per linia dreta de la Roca Calvona á unes Roques ó pedres estans alt en la Serra appel-lades los altars (...). Joan Piè, en els Annals, suposa que poden ser restes de megàlits.

 

Era romana

Tàrraco com a capital de la província romana de la Tarraconense, va esdevenir una de les ciutats més importants de l’imperi. La vida dels romans es feia, sobretot, a ciutat, però escampades pel pla s’hi podien trobar les vil•les que eren els centres de l’explotació agrària, com posteriorment ho serien els masos. Les vil•les, a vegades, esdevingueren segones residències de plaer per a la gent urbana potentada, envoltades de jardins i ornamentades amb mosaics i escultures. D’altres, més humils, eren només el centre agrari, però sovint incloïen determinades funcions industrials (ceràmiques, vidrieres, etc.) tot i que també s’hi feien les transformacions dels productes agrícoles com ara l’oli o el vi.

El propi nom original de la Selva com a poble, com es desprèn de la carta de repoblació de 1165, era el de vila constantina, un nom que potser podria derivar d’algun d’aquests assentaments primitius. Coneixíem, pels seus descobriments, les vil•les de Paretdelgada i la del Vilar de la font de l’Abelló. Precisament el nom de Paretdelgada sembla provenir de les parietes graciles (o parets delgades , en el sentit de 'primes' o 'esveltes') que es conservaven de l’antic assentament romà on ara s’aixeca el santuari i que són citades al s. IV i que denoten que havia estat una vil•la senyorial.

A la partida del Vilar, topònim explícit, s’hi descobriren unes restes escultòriques que es conserven al museu de Reus. Els arqueòlegs han trobat indicis d’unes nou vil•les en tot el terme actual que conformen uns espais anomenats de Protecció Arqueològica. A banda de les dues esmentades, la resta es troben als polígons 7 (mas de Bertran), 8 (mas de Cristià), 12 (mas Nolles), 14 (el Prat), 12 (mas Murillo), 7 (el Vilar de la Quadra del Paborde) i 5 (barranc de Sales).

 

Domini àrab

Després del romans, durant el domini dels àrabs, la Selva, que es trobava en el pas cap a l’Albiol —segurament el carrer Major és una pervivència de l’antic camí—, devia ser fortificada com a lloc avançat i cruïlla de camins.

La toponímia sembla garantir aquesta hipòtesi amb el raval de la Ràpita, és a dir ‘de la Caserna’, i amb el carrer de Sensmudanya, on fins el 1538 es mantingué l’edifici de l’Almudaina. Prop de la Selva, entre el Mas Ripoll i Mascabrers, es lliurà un sagnant combat en el lloc que encara avui es coneix com el coll de la Batalla.

 

La repoblació

La primera referència documental es troba en la donació dels Montgons, el 1149, on la Selva ( Silva Constantina ) apareix com a límit. És molt possible que en el moment de la repoblació fos un poblat abandonat i en ruïnes. Segons un document del 1374 devien ser els mateixos repobladors, i no l’exèrcit, els qui devien ocupar el lloc i foragitar els seus pobladors ocasionals, fet que els devia valer exempcions i privilegis.

La carta de poblament del 13 de maig de 1164 fou atorgada per l’arquebisbe Hug de Cervelló, que concedia diverses franqueses i mantenia els pobladors subjectes a la justícia i senyoria de l’Església de Tarragona. En la butlla del 1174 consta com a senyoria de l’arquebisbe, encara que d’altres fonts donen com a senyor el paborde, ja el 1169, en què ho era Ramon de Bages. A la dissolució de la pabordia, l’arquebisbe n'assumí el domini directe fins el 1823.

A causa segurament de la generositat de la carta de poblament i la fertilitat de la terra, la repoblació fou ràpida i ja al segle XIII es traspassà el clos murat, amb els seus dos portals, per formar extramurs el raval de Vilanova, que no arribaria al seu ple desenvolupament perquè topà amb el castell del paborde. El 1218 la vila deixà els diners al paborde per adquirir l’Albiol, motiu pel qual el 1219 li foren concedits diversos drets i emprius damunt el lloc; el 1215 es documenten molins de blat, entre ells el del Mas de Moixó, del qual encara queden restes, i poc després tres forns de pa.

Durant el segle XIII el municipi tenia un monopoli damunt el blat i l’ordi, essent la collita del primer la més important. Al llarg del segle XIII es parla ja del conreu de l’avellaner, del comerç de les figues seques, que donava alts ingressos, i de la pràctica de la usura i l’esclavitud. El 1237 s’obtingué del paborde Ferrer Pallarès que només els veïns poguessin fer pasturar els seus ramats en el terme, privilegi que indica la importància de la ramaderia local.

 

La comuna del Camp

Un dels elements més característics de l’estructuració del Camp de Tarragona a l’època medieval és la Comuna.

La Comuna del Camp va néixer per la voluntat de defensar els interessos col•lectius dels pobles sotmesos a la senyoria de l’arquebisbe o de les dignitats del seu capítol catedralici.

Una primera reunió tingué lloc el 1274 en negar-se els pobles a pagar el tribut que volia imposar el veguer reial Bernat Bolla, oposició que culminà amb accions contra el castell reial de Tarragona, que fou saquejat, com també ho foren les cases i els béns del veguer i els seus delegats. A aquesta reunió se succeïren altres accions comunes amb topades amb l’autoritat reial, de vegades amb el suport del bisbe, entre 1288 i 1296.


L’autèntica carta de naixement de la Comuna cal situar-la el 1305, quan l’arquebisbe Roderic Tello establí nous impostos per finançar la millora dels camins i obres de fortificació de Tarragona. Els pobles protestaren de diverses maneres i un grup es reuní a la Selva i protestà davant del rei. S’inicià aleshores un plet durant el qual els pobles es reunien a la Selva, possiblement perquè era un lloc equidistant de la majoria, que es convertí en seu i lloc habitual de reunió de la naixent Comuna.
L’infant Joan, arquebisbe de Tarragona, la dotà d’estructura jurídica el 1330 i els seus drets foren confirmats per Joan I el 1388 i per Martí I, el qual els amplià, el 1399, mentre que el comuner Berenguer Montserrat feia recopilar els seus privilegis el 1449.

Gràcies als privilegis, la Comuna es reuní periòdicament a partir de 1335. Essencialment s’encarregava del repartiment i cobrament dels impostos dels pobles que la integraven i d’organitzar la participació a les expedicions bèl•liques impulsades pel rei. Al llarg del segle XVI mostrà una intensa activitat; el 1536, i de nou el 1563, féu eixamplar els camins i construir-hi ponts o el 1527 i el 1534 féu construir i millorar fortificacions per fer front als atacs dels pirates. També durant el segle XVI prengué iniciatives sanitàries i es preocupà d’obtenir blat per combatre’n la carestia. La Comuna es mantingué activa fins després de la guerra de successió en què fou suprimida a conseqüència de la nova legislació.

Els pobles que integraven la Comuna, alguns ja desapareguts com a entitat independent, eren:

L’Albiol, Alforja, Alcover, Alió, Almoster, l’Arboç, Ardenya, l’Argentera, l’Argilaga, els Banys, Barenys, Bellavista, les Borges del Camp, Botarell, Bràfim, el Burgar, el Burguet, Cambrils, la Canonja, Casafort, Castellvell, el Catllar, els Cocons, el Codony, Colldejou, Constantí,  Cortiella, Duesaigües, Escornalbou, Ferran, la Font de l’Astor, els Garidells, la Granja dels Frares, Guardamar, les Gunyoles, la Selva, la Trilla, les Irles, Masmoreta, la Masó, Masricart, el Milà, Miramar, els Molnars, Montbrió, Montoliu, Mont-roig, el Morell, Nulles, el Pedrós, Perafort, Peralta, el Pla de Cabra, la Pobla de Mafumet, el Pontarró, el Pradell, Puigdelfí, Puigpelat, la Quadra de Montoliu, la Quadra dels Tascals, el Rourell, Renau, Reus, la Riera, Riudecanyes, Riudecols, la Secuita, la Serra, Tamarit, les Tapioles, la Torre de Fontaubella, Torrelles, Vallmoll, Valls, Vilabella, Vilafortuny, Vilallonga, Vilanova d’Escornalbou, Vila-seca, Vilaverd, Vinyols, Vistabella i les Voltes.

 

Els segles XIV - XV - XVI

El poble participà activament en les campanyes bèl·liques del segle XIV: el 1309 sortiren diversos croats seguint la crida de Jaume II; el 1314 participà en la campanya de Sicília; el 1347, a la publicació del Princeps namque , es declararen decidits a seguir el rei en la campanya del Rosselló; el 1363 per ordre de Pere III es reforçaren les muralles, que es feren de quatre pams de gruix i amb rasa; en el plet iniciat el 1374 entre el rei i l’arquebisbe, que arribaren a la lluita armada, optà pel darrer i es negà, a diferència dels altres pobles del Camp, a comprar el perdó reial per la revolta el 1378, motiu pel qual el governador general de Catalunya Ramon Alemany de Cervelló ordenà l’empresonament de 30 selvatans.

D’altra banda, el 1327 els veïns de la part alta i els de la baixa s’enfrontaren entre ells per l’ús i l’aprofitament de l’aigua de la sèquia que travessava el poble; el paborde Guerau de Rocabertí imposà una concòrdia el 1327 i féu construir uns rentadors davant de cadascun dels dos portals. Al juliol del 1313 el cavaller selvatà Ramon de Vilanova i el senyor del Morell estoquejaren el batlle del paborde, fet que provocà la lluita entre el paborde Rocabertí i l’arquebisbe Joan d’Aragó, que estigué a punt de provocar una guerra civil a Catalunya en fer-los costat les seves famílies. La mort de l’infant Joan el 1334 i la sentència de la Rota favorable al paborde el 1336 posaren fi al conflicte.

Malgrat que els selvatans toparen diverses vegades amb el paborde en negar-se a pagar els gravàmens de la fruita, el procurador d’aquest, Roger de Mirapeix, els concedí el 1345 una carta de privilegis que els permetia de nomenar síndics, fer juí de prohoms i redactar ordenances, entre altres drets, i el 1346 els autoritzà a tenir un pes de farina.

Al segle XIV era una vila amb empenta, tenia nou molins, tres forns de pa, una carnisseria i una taverna per a vendre vi a la menuda; hi prengué volada el conreu de la vinya; es mantenia el de blat i creixia el de l’ordi. Hi havia també oliveres, garrofers i roldors i comerç de secallons. Les grans pestes tingueren una incidència notable en l’agricultura: el 1350 s’escrivia “del temps de les mortaldats han quedat moltes terres incultes i una gran part del terme sense amo”. La jueria, activa ja al segle XIII, fou important; tanmateix, com que es dedicava bàsicament a la usura, fou assaltada el 1391. L’explotació de mines d’argent el 1342 i d’argent i alcofoll el 1363 a la vall de la Selva, aleshores terme de l’Albiol, provocà enfrontaments amb el paborde. Els oficis menestrals eren múltiples: vidriers, pedrenyalers, assaonadors de pells, teixidors de llana, lli i seda, saboners, ballesters, picapedrers, ollers i minaires. Hi consten també músics i joglars, un metge el 1312, un cirurgià el 1314 i un apotecari; hi ha referències a l’escola el 1343 i a la creació, també el 1343, d’una companyia per al comerç de draps. Altres proves de la seva importància a l’època medieval són l’existència de l’hospital, el dret de batre moneda, el fet de tenir escut propi i sobretot haver esdevingut la capital efectiva de la Comuna del Camp.

El 1410, amb l’anul·lació de la pabordia, que tenia la jurisdicció civil, la senyoria passà a l’ardiaca de Vila-seca fins el 1412, que Benet XIII la incorporà a la mitra. Al segle XV prengué increment el conreu de l’avellaner. El 1437 s’acordà de refer el camí fins al port de Tarragona i el 1538 el que duia fins a Salou; el 1472 s’hi feia vi grec; el 1503 s’obtingué el privilegi de mercat el dijous i de fira el dia de Sant Simó i Sant Judes. Al segle XVI prengué importància el conreu de la morera per a l’alimentació dels cucs de seda, activitat que es mantingué activa fins al segle XVIII.

El 1438 l’arquebisbe posà sota el batlle de la Selva el Burgar i el Burguet; el 1475 Pero d’Urrea vengué diversos privilegis, entre els quals el de formar una terna per a escollir el batlle; el 1504 l’arquebisbe Fernández de Heredia reduí el consell general a 11 representants per a cada braç, que junt amb els 30 jurats constituïen el consell dels 60. El 1462 la Selva es declarà a favor de la Generalitat, però el 1463 estava ja sotmesa per Urrea a Joan II. Com a notes curioses, el 1409 hi predicà sant Vicent Ferrer i el 1508 el consell cedí una torre de la muralla amb la casa i l’hort a Joan Boada perquè hi bastís el bordell.

 

Segles XVII – XVIII - XIX

Al segle XVII es produïren diversos incidents lligats potser amb els enfrontaments de morells i voltors, la versió comarcal de nyerros i cadells, que provocaren l’assassinat del batlle i el jurat en cap el 1609, i diversos aldarulls en el consell que provocaren l’ordre de l’arquebisbe del 1616 per la qual es feren enderrocar els porxos on es reunia, tot i que, estranyament, permeté l’ampliació dels seus membres de 60 fins a 100, que es mantingueren fins als decrets de la Nova Planta. El 1640, mentre el marquès de Los Vélez assetjava Cambrils, les tropes franceses a les ordres de Montsuar es tancaren a la Selva, que després es donà sense oferir resistència als castellans, motiu pel qual el 16 de desembre fou declarada enemiga de la pàtria i confiscats els béns de tots els seus veïns. Al maig del 1641 la Selva fou ocupada per La Mothe, que hi instal·là una petita guarnició. Les malifetes dels exèrcits degueren ser notables, ja que el 1642 més de la meitat dels 600 focs que tenia eren abandonats. El 1651 es nomenà patró sant Andreu pel fet d’haver salvat el poble de la pesta.

A l’agost del 1705 es declarà a favor del rei arxiduc Carles III i al setembre del 1708, davant la probabilitat d’una entrada imminent dels castellans, decidí de resistir amb les armes a la mà en el cas que ho intentessin, però el 1713 el consell de la vila optà per l’obediència a Felip V, fet potser justificable per l’estat ruïnós del castell, constatat el 1722. El 1794 en la divisió per a reclutar el sometent la vila fou designada cap de cantó i al mes de desembre trameté dos delegats per a la constitució de la junta dels miquelets a Tarragona.

El 1808 la junta del corregiment reclamava al municipi els impostos que aquest havia cobrat i esmerçat. Per aquest motiu, tot i que la Junta Superior de Catalunya donava la raó al municipi selvatà, els seus regidors foren empresonats i obligats a pagar la quantitat gastada. El 1809 s’hi instal·là provisòriament un hospital militar, mentre el capellà Josep de Batlle fabricava els instruments més delicats per a la casa de la moneda, traslladada a Tarragona. El 1811 el poble, instigat pel pare Coris, es pronuncià a favor del marquès de Campoverde. El 1823, per darrera vegada, el procurador de l’arquebisbe Jaume Creus prengué possessió de la Selva com a senyor jurisdiccional.

El 1827 el comte d’Espanya foragità de les serres del seu entorn més de 300 malcontents, els prengué les armes i els indultà. Segons la tradició, durant la primera guerra Carlina els miquelets asclaren l’inexistent roure sota les branques del qual es reunia la Comuna del Camp, perquè el consideraven un símbol d’opressió i d’esclavitud. El 1868 ja s’havia constituït la junta revolucionària, que s’adherí al programa elaborat per la de Reus. Els federals hi guanyaren les eleccions de l’abril del 1869, mentre que els monàrquics triomfaven en les de gener del 1869 i les de l’abril del 1872. Els carlins hi entraren al juliol del 1872, al juny del 1873, el 2 i 3 de juliol de 1873, data en què Cercós encerclà els liberals al campanar i els saquejà les cases; el 10 del mateix mes atacaren el ferrocarril al seu pas pel poble, el 20 enderrocaren el fortí i el 29 hi entrà de nou Cercós a cobrar la contribució.